No és el fred. Ho repetim cada any com un mantra que sembla no quallar en la consciència col•lectiva ni en l’agenda política: el fred no mata; mata no tenir on refugiar-se del fred. En les últimes cinc setmanes, Barcelona ha vist morir cinc persones que vivien al carrer. Cinc vides trencades, cinc noms —alguns coneguts pels veïns, altres anònims— que han acabat en la soledat d’una vorera o d’un caixer. L’última, coincidint amb la nit més gèlida dels darrers tres anys.
Mentre comptem els morts i debatem si l’Operació Fred s’activa a 0 o a 5 graus, la realitat ens passa per sobre. Els recursos d’emergència són pegats temporals, sovint saturats i amb condicions que no tothom pot acceptar. Però el que resulta més dolorós no és la manca de recursos abstracta, sinó la manca d’ús dels recursos existents.
A pocs metres d’on alguns veïns dormen entre cartons, al cor de Gràcia, s’alça la Masia de Can Trilla. Un edifici històric, catalogat, supervivent de la urbanització salvatge, que ens mira amb les finestres tancades. Aquesta masia, propietat de l’Arquebisbat de Barcelona, roman actualment sense un ús social definit mentre la necessitat al carrer és urgent.
Davant d’aquesta realitat, el paper de l’Església pot ser decisiu. Fem una crida a la sensibilitat de l’Arquebisbat i, concretament, al cardenal Joan Josep Omella, perquè considerin el potencial d’aquest espai. Can Trilla no hauria de ser només una postal del passat agrícola de Gràcia, sinó que té les condicions per convertir-se en un recurs actiu i útil per donar resposta a la crisi actual. Seria un gest de gran coherència amb el compromís social que l’Església defensa.
Un lloc on les persones puguin recuperar no només la temperatura corporal, sinó l’estabilitat i la seguretat necessàries per normalitzar la seva situació i reconstruir les seves vides
La proposta és de sentit comú: convertir Can Trilla en un espai de transició cap a l’autonomia per les persones sense sostre.
No parlem d’un macroalberg massificat, sinó d’un recurs inspirat en models d’èxit demostrat com el Housing First (Primer la Llar). La idea és crear un espai basat en petites unitats de convivència, un lloc on les persones puguin recuperar no només la temperatura corporal, sinó l’estabilitat i la seguretat necessàries per normalitzar la seva situació i reconstruir les seves vides.
L’Arquebisbat té davant seu una oportunitat magnífica per sumar esforços amb el barri, i el cardenal Omella el deure moral de fer-ho possible. L’Ajuntament, per la seva banda, hauria de facilitar i col•laborar perquè aquests espais privats d’interès públic es posin al servei de la ciutadania més vulnerable.
Tenim els espais. Tenim l’emergència (cinc morts en cinc setmanes és una emergència, es miri com es miri). Només ens falta la voluntat compartida de girar la clau del pany.
Obrir Can Trilla no tornarà la vida a les cinc persones que hem perdut aquest mes, però podria canviar el destí de qui avui tremola de fred al portal del costat. Mantenir l’edifici buit mentre a fora es perd la vida és una trista paradoxa que, amb bona voluntat i col•laboració, estem a temps de resoldre.